Un cant d'amor

El sol ja s’adorm a ponent
El cel esdevé blau rogent,
I prop del mar sota un estel,
cauen llàgrimes de gel
dels seus ulls ploraners.
I fixa els seus ulls a l’horitzó
Recorda amb nostalgia a l’amor.
Va passejant prop del mar i plora,
va somiant amb l’amor i enyora,
viu de records oblidats
cantant al mar.

T’estimo, amor meu com t’estimo.
T’estimo més que el blau de la mar.
Com el cel gris estima les estrelles,
com l’aigua, la llibertat.
El meu cant, embolcalla més l’angoixa,
i m’abriga la soledat.

Dia gris, cel lluent,
el vaixell llisca el vent,
va salpar sense grop,
navegant cap al nord,
vers la mort.

T’estimo, amor meu quant t’estimo.
Jo t’estimo més que el blau de la mar.
S’ofega el cant cada dia
amb llàgrimes del meu cor.
Del seu enamorat
que se li ha endut el mar.

És el seu cant d’amor.